La contaminació invisible

Fa uns dies coneixíem que l’Estat decidia no seguir amb els plans per executar la traça del Quart Cinturó pel mig del Penedès. Així mateix es manifestava que la connexió entre Abrera i l’AP-7 a Martorell es realitzaria mitjançant un nou vial. L’anunci de la construcció d’un carril més per sentit entre El Vendrell i El Papiol semblava que fos l’alternativa triada. Certament el trinxat del territori que representava aquest enllaç de la B-40 amb Sant Sadurní o Vilafranca hagués estat majúscul. Tanmateix el quart carril a l’autopista tampoc hauríem de considerar-la una bona notícia. Primer perquè la comunicació entre Abrera i l’AP-7 per Martorell ja existeix i el dibuix del nou vial pot ser una temptació d’obrir més espais industrials entrevies als límits del Penedès, a tocar de Gelida, amb l’excusa de reordenar la zona i l’expansió de polígons de municipis com Sant Esteve Sesrovires, Martorell o Castellví de Rosanes. Segon perquè l’ampliació d’aquesta via ràpida sembla respondre més a la urgència provocada pel ràpid augment de transit, després d’eliminar els peatges, que no pas per preservar les vinyes del Penedès. I tercer perquè ningú no ens assegura que en un futur no es torni a treure del calaix una nova via transpenedesenca per donar resposta al continu creixement de la mobilitat.

Malgrat el context d’emergència climàtica es menysprea una de les formes de contaminació amb més afectació a les persones: la contaminació acústica. Recents estudis han determinat que causa cada any 1.000 morts prematures a Espanya. A Gelida, molt a prop de l’autopista i sense barreres per evitar la propagació del soroll, es pot sentir la remor dels motors i el fregament de les rodes a l’asfalt fins als racons més allunyats de la muntanya, colant-se per torrents, boscos i camps. Ja no parlem el que escolten els residents de la primera línia de cases. Aquest increment l’han notat moltíssim des del passat estiu i s’accentuarà, un cop acabada l’obra, amb l’ampliació dels més de 100.000 vehicles que passen cada dia. Amb el transport públic al límit de la precarietat, el corredor mediterrani que no arriba i sense cap intenció de repensar el model de mobilitat i creixement, la perspectiva no és la millor ni localment ni globalment.